Diuen que no hi ha un dos sense tres, pertant tampoc hi ha un tres sense 4!

Aquest diumenge a les 18h tindrem el proper MICO VERD!! Si ja heu vingut a algún sabeu que val la pena i sino, nomes cal que ho tasteu per quedar "enganxats".

Si sou músics no en dubteu i si sou amants de la música o simplement la disfruteu, tampoc.

Us hi esperem, com sempre, al CERCLE de GIRONA.

Ull!!! Diumenge a les 18h!!!

Crònica del TERCER MICO VERD

Portem ja tres “Mico Verd” i que puc dir sinó que cada cop em quedo més perplexa al veure l’art que ens envolta i que no es comparteix, moltes vegades perquè no es dona la oportunitat a artistes emergents. Me n’alegro de que aquests artistes anònims hagin deixat de ser-ho, no m’estranyaria algun dia veure-us enfilats a dalt d’un escenari signant milers autògrafs,…ara que hi penso, a la propera us el demano, per si de cas! Tot i coincidir amb els Focs que posaven punt i final a les Fires de Sant Narcís, hi va haver un considerable nombre de públic i, com no, d’artistes.

Varen obrir el tercer Mico Verd, la Carmina i la Raquel. La Raquel, guitarra clàssica, va començar interpretant “Lágrima” de Tàrrega, desprès d’explicar-nos una mica el sentit i sentiment de la cançó, tot seguit, juntament amb la Carmina, varen interpretar, “Quando me’n vo”, un fragment de la Boheme de Puccini i be, si l’art a la guitarra de la Raquel es més que contundent, la veu de la Carmina ens va deixar a tots gelats, increïble es poc. Desprès la Raquel li va donar una mica més de marxa a la guitarra amb “Boceto Andaluz” per acabar un cop més amb la Carmina, amb “Habanera” de l’Opera Carmen. Com a amant de l’Opera he de dir que em va encantar però crec que no em quedo curta si dic que no vaig ser la única que va flipar (per dir-ho clarament).

Seguidament, li va tocar el torn a en Gregori, es el seu segon Mico Verd i portava el seu propi públic però, sincerament, no li calia, perquè va fer uns covers de Mishima que ni a ells mateixos els hi surten tant bé. Amb alguns comentaris genials del seu fill que li va posar un toc d’humor a la qualitat del que estàvem escoltant. A més es sap totes i cadascuna de les lletres i les cantava amb veu baixa, no tinc cap dubte que d’aquí a poc tindrem un nou artista al micro del Mico.

Aquest cop Bum in Berlín va tocar en tercer lloc, be, en realitat era la Laia, seguida d’en Patrick i no se qui més...que puc dir d’ell, alguns el comparen amb l’Albert Pla, a mi, a vegades em fa pensar amb Dalí o el Quixot, potser perquè es alt i prim com ells (no pas per res més, no em mal interpreteu...). El que més m’alegra, a part d’escoltar-l’ho, es saber que s’ha animat a seguir escrivint i a seguir compartint el seu talent amb tots nosaltres. Espero que això vulgui dir que d’aquí poc sentirem noves cançons amb les característiques històries introductòries.

I per últim...en Jaime, que es va animar a última hora i va anar corrent a buscar la seva guitarra. M’encanta quan estan allà, asseguda, preparada per disfrutar de l’esdeveniment, veig passar els artistes, sense saber que faran, amb que o com ens sorprendran. Veure com les cares escèptiques de la gent, canvien a un somriure i una mirada atenta al veure el talent que ens amagaven aquelles persones anònimes. En aquest cas, ens va oferir alguns dels seus temes personals (he de dir que va ser el preferit d’una bona amiga meva) va acabar amb una cançó d’un minut, sembla ser que en te unes quantes d’aquestes, espero que un dia s’animi a fer-les totes seguides, pot tenir el seu punt, no creieu?